FA DOS LLUNES

Fa dos llunes...

                    ...vaig decidir obrir la meva ment, la meva llar i el meu cor. 

Et vaig fer partícep dels meus neguits, de les meves pors i vas anar superant amb mi cada obstacle, petits, grans, insignificants, importants… Vas començar a ser important per mi, a fer-te un raconet especial dins el meu cor i dins la meva vida… Ni tu ni jo volíem, ni tu ni jo ho esperàvem, però ambdos anhelàvem viure el que ara vivim. Et donaria mil gràcies per tot el que fas, el que em dones, el que em regales, gràcies per tot l’amor que desprens i tot l’amor que m’acarona cada dia que passo al teu costat, però sé que les relacions amb els demés no són més que un mirall de la relació amb nosaltres mateixos. Així que d’alguna manera trobar-te a sigut gràcies a trobar-me i que tu m’hagis trobat ha sigut gràcies a que tu mateix t’has trobat. Així que dóno gràcies a tot el que hem experimentat, als mals moments, als bons, als procesos que hem viscut, que hem patit i als actuals perquè tot plegat m’acosta dia a dia més a tu. Tot ha estat un pla perfecte per trobar-me i trobar-te, aquí i ara. I res més importa.

Tot és ara i, per mi, ara, nosaltres ho som tot.

Fa 2 llunes, tal i com deien els antics, quan no hi havia cap altra manera de calcular el temps. 
Fa 2 llunes que et conec com poques persones ho han fet, des del cor. 
Fa 2 llunes que em sento més lliure que mai, més forta i amb més ganes de seguir sent el que sóc.
Fa 2 llunes que entenc moltes coses, des de que he decidit ser jo mateixa tot ha canviat. I malgrat que hi ha  procesos que encara no finalitzen i ressonen a dins nostre… Sé que tot té el seu per què. I tu també ho saps.
Fa 2 llunes que ho saps tot de mi, tot i que et sorprenc dia a dia.
Fa 2 llunes que cada dia que passa és millor que l'altre
Fa 2 llunes que miran-te als ulls sóc feliç...

Fa 2 llunes, 2 llunes, 2... I les que vinguin... Sumem llunes amor!

Gràcies!

Per Sant Jordi jo mato el drac...

Demà és Sant Jordi, diada dels enamorats a Catalunya. Demà... 

Demà trobaré a faltar un somriure que em desperti impacient amb una rosa, preciosa a les mans... Trobaré a faltar algú que em recordi que m'estima, especialment demà. 

Demà no mataran dracs per mi, ni em donaran roses d'amor com a senyal de joia, agraïment i lleialtat. Demà ningú sospirarà nerviós esperant que m'agradi el detall més romàntic del món que es fa en aquest dia especial, d'enamorats... 

Demà no serà el nostre aniversari mai més. 

Demà serà Sant Jordi, sense tu, sense nosaltres; però amb mi.

Demà seré jo, qui em desperti somrient entre els llançols recordant-me quant m'estimo, quant em necessito i qué feliç sóc estan amb mi mateixa, de la forma més pura i sincera.  

Demà somriure mirant la vida que he construit per mi, amb les meves mans. 

Demà continuaré matant els meus propis dracs com faig a diari des de que vaig decidir enfrontar-me a ells i ser feliç. 

Demà somriuré per veure't radiant, Girona.

Demà us felicitaré Jordis i Jordines, i somriuré feliç quan vegi interncanviar roses...

Demà seré jo com sempre, més feliç i més enamorada dels que estimo i m'estimen...

Demà serà com avui i ara...

Demà... Feliç diada!

LA GRANDESA DE VIURE

Tot  el que he viscut fins ara han sigut una succeció de fets extraordinaris que m’han fet créixer com a persona i ser la dona que sóc avui. No m’empanadeixo de res, ni dels errors, ni de les derrotes, ni dels fracassos… Tot en la seva justa mesura han sigut fets que m’han anat marcant, tranformant i forjant en la Charito que sóc avui.

La meva vida avui és exactament la que vull que sigui, la he construit jo sola amb les meves mans, els meus somnis, les meves l·lusions, la meva paciència, la meva constància i el meu sacrifici. Res ha sigut més dur ni més gratificant que arribar aquí.

Faig balanç i me n’adono que tots aquests anys han sigut experiències que encadenades unes amb altres agafen un sentit únic que em donen l’orgull de ser qui sóc avui. Si us expliqués tot el que he voltat, estimat, amagat, mentit, fet, desfet i tornat a refer… I al final sóc aquí, molt aprop del inici però amb l’evolució de la papallona que surt en ple vol a disfrutar de les seves noves ales. Sóc una papallona que avui és capaç de disfrutar entre els records que la fan sentir amb arrels, però amb anhels de futur i sobretot ganes de seguir mirant al voltant i disfrutar del vol aparentment rutinari al que somet les seves ales dia a dia.

Fa uns mesos vaig decidir deixar de lluitar contra la meva naturalesa i deixar-me dur per la meva energia i força interiors. I el resultat ha sigut estar aquí, davant de l’ordinador, escrivint i llegint alhora aquestes paraules. I, avui, millor que mai sóc capaç de definir-me amb certesa i seguretat i sense pors. Sóc com sóc, Charito en estat pur, feliç i lliure.

Després de perdre-ho tot, de veure’t sense res, perduda, desorientada però amb una certesa interior: saber que aquell era el meu camí. Deixar-ho tot per recuperar-me a mí mateixa. Sé que nigú va entendre res, que vaig fer mal a algunes persones però no podía seguir sumergida en una mentida. Aquella vida no era la meva. No sóc dona de casa, amant de la tranquil·litat, la familia i el caliu d’una llar. Almenys no ho era a la seva manera. Jo sóc com sóc, ni millor, ni pitjor... Disfruto de l’esport que em posa al límit, disfruto de les persones que et donen part del seu do compartint la seva experiència amb mi, disfruto amb un passeig per la platja, disfruto llegint amb un mate o una bona infusió entre les mans, disfruto escoltant música o mirant pelis però no miro la tv. Disfruto d’una mirada sincera als ulls i de les amistats que fan camí amb mi i que em respecten amb carinyo i amor que m’allunyi i torni; igualment que jo respecto que marxin i no tornin més, o ho facin cada dia. Disfruto de la meva independència, de la soledat i del silenci. Disfruto de la meva ment i els seus espais que em donen treva per respirar i relaxar-me. Disfruto plorant quan hi ha coses que m’emocionen, coses que em fan por, coses que em fan mal o coses que em descontrolen i em fan perdre la meva pau interior. En els moments més obscurs ploro, m’enfado i aprenc molt de mi mateixa són moments tan valuosos com aquells moments que em fan somriure. Somric quan arribo a la meta amb una bona marca personal, somric quan algú em regala un somriure o una paraula bonica, somric quan la meva neboda em diu que vol estar amb mi, somric quan rebo missatges d’apoio amb alguna cosa que faig i somric quan la persona que tinc al davant dóna valor a aquelles coses que són importants per mí, em respecta i m’anima a continuar essent jo mateixa. Somric des del lloc més profund del meu ésser quan la vida m’envia senyals que dirigeixen el meu camí cap a allò que sé que serà perquè ho anhelo amb tot l’amor que porto a dins. I avui, aquí i ara somric perquè llegeixes això i, en el fons, ho entens i tu també somrius amb mi.

I la vida és així, et dóna, et treu, et regala i et posa amb deute amb tu mateix, des del anhel més profund del teu cor i la teva ànima. La vida t’essenya allò que necessites aprendre i et posa al teu camí la gent pertinent que et farà arribar abans a apendre la lliçó. I si no l’aprens a la primera, tornarà, tantes vegades com faci falta a ensenyar-te allò que tanta por et fa fins que al final ho acceptis, ho valoris i ho facis teu. Després, com per art de màgia, desapareix. I així funciona, ens agradi o no, la vida té les seves singularitats i les seves “cassualitats” mai cassuals per empènye’t cap al teu camí. I el teu camí és i serà sempre allò que et mani el teu cor. Ningú mai podrà dir-te com arribar-hi, la clau sempre la tenim nosaltres, als nostres cors. Sóna a tòpic, però la vida m’ha ensenyat que així és aquí, ara i sempre.

I com saps si allò que sents és real o és cosa del teu cap? Us ensenyaré el meu truc. Quan alguna cosa em surt del cor, literalment ho sembla que surti. El teu cos s’accelerà, el cor, la respiració i comences a tremolar... A vegades, simplement, una llàgrima humiteja la teva galta fent un recorregut inevitable i vertaderament sincer, expressant allò que el teu cap no és capaç de fer. I no saps per què però una certesa exuberant s’apodera de tu i saps, del cert, que aquell és el teu camí. I el teu camí és teu, ara i sempre, l’agafis o no sempre tornarà, d’alguna manera o altra, tornarà a aparèixer en la teva vida amb altres formes i amb altres cares però en essència serà de nou el teu camí, reclamant-te. Tu tries si ara és el moment o no, però estarà allà esperant-te.

La vida, a vegades massa difícil, a vegades massa complicada, però sempre tan nostra, tan el resultat del que hem anat sembrant... I només puc dir que hem sento humilment feliç i encantada de formar-ne part gaudint de cada un dels dies que em regala amb la mateixa il·lusió d’un nen quan obre un regal. Desitjaria que tots poguessiu entendre-ho i sentir-ho des de la vostra puresa interior i que irradieu amb aquesta certesa tan pura tot el vostre entorn perquè ells també ho sentissin i així, encomanar-nos uns als altres... ¡Qué gran seria que tothom fos tan conscient de la grandesa de viure!

Yo sonrío a la vida y ella, a veces, me devuelve la sonrisa

Me hace mucha gracia cuando me dicen que estoy bien, que se me vee bien y que estoy en una etapa muy feliz de mi vida.

-¿Qué sabéis?- me pregunto.

Emitís juicios basandos en lo que véis, escucháis, lo que os cuentan o lo que os cuento. Sonrío, sí, sonrío porque la vida se lo merece; porque estar aquí ahora es un regalo y hay que disfrutarlo cada minuto como si fuera único.

No tengo un objetivo concreto en mi vida. No quiero ser más ni menos que nada. Sólo quiero ser yo. Estoy probando ser yo en las facetas más amplias de mi vida. Aunque con algunas personas sólo comparto una parte, hay algo muy profundo naciendo en mí y expresándose día a día.

No voy a contaros mis penas, porque son mías, porque son penas y prefiero compartir alegrías. Porque me veais sonreír no es que mi vida sea de ensueño... Es porque he decidido sonreír a la vida venga lo que venga y sacar el máximo partido a todo cuando me sucede a mí y a mi alrededor.

A veces lloro, sí... A veces echo de menos situaciones, personas y momentos que ya no volverán a mí; pero cuando sucede eso, simplemente me escucho e intento descubrir qué es lo que realmente me duele, que es lo que realmente me hace falta de todo lo que echo de menos... Y descubro que no hay nada que eche de menos, que todo lo que necesito está en mí y que el secreto para ser feliz es aceptar lo que uno es, aceptar como se nos presentan las cosas y, nos gusten o no, disfrutarlas (y aprender).

No estoy en el mejor momento de mi vida, pero yo hago que lo sea, me esfuerzo cada día por sonreír, por disfrutar, por demostrar a los demás que la vida es una sonrisa en la boca y una mano que te ayuda a seguir adelante, unas palabras de aliento que te demuestran que eres importante y único. Me esfuerzo a sonreír porque sé que un día, la vida te devuelve la sonrisa y cuando la vida te sonríe es como si amaneciera en tu habitación...

Sonreír es una opción que se aprende y se contagia... ¡Sonríe conmigo!

Carta de despedida a mi mente: ¡Te dejo!

Querida mente, ¡Te dejo!

Lo sé, estoy siendo muy directa y muy drástica pero ya no puedo más. No aguanto más tus maltratos diarios y tus malas maneras constantes para conmigo. Se trata de ti o de mí y, por fin, después de más de 20 años tengo el valor de decirte que ya no te quiero conmigo. No voy a compartir contigo nada más que lo razonable, lo lógico y el sentido común. El resto, voy a dejarlo en manos de mi corazón. 

Tú eres la estructura que me da coherencia pero no eres nadie para elegir por mí, ni para engañarme, ni manipularme ni decirme como sentirme en cada momento. Ya me has fastidiado bastante haciéndome creer que el mundo estaba en mi contra, que no soy lo bastante buena para nada ni para nadie y que no puedo llegar.

¡Basta! Basta de hacerme sentir pequeña y de jugar a mover los hilos de mi vida. A partir de ahora voy a decidir con el corazón porque por lo menos, hará que mi vida sea; si no perfecta; sí auténtica y feliz.

Siento mucho usar una carta para despedirme de ti pero es la única forma que sé y que me asegura que tendrás constancia para siempre de mis palabras. Si alguna vez decides ser buena, valorarme más y mejor siempre podremos ser amigas. 

El tiempo lo cura todo, dicen... Fuiste mi maestra y por ello te doy las gracias que ahora toca descansar, recapitular y seguir mi vida. Ahora es momento de descubrir todo lo que soy capaz de hacer sin ti. No va a ser poca cosa porque me siento más viva que nunca, más enérgica, capaz y feliz... Y esos sentimientos, esas emociones me ayudan a creer en mí y en la fuerza interior que me guía.

Deixar de somiar-te...

Explica'm com deixar de somiar-te totes les nits: sentint la teva olor, el teu calor, l'olor de la teva pell, el teu somriure, els teus ulls... Deixar de somiar com m'agafes entre els teus braços i m'acarones amb les teves mans... Deixar de somiar que em toques, que no marxes i que et quedes amb mi... Deixar de sentir com m'agafes la mà fort per avisar-me que caminaràs al meu costat sempre.

Però, sobretot, explica'm com deixar de pensar-te cada dia... Deixar de veure la teva mirada seguint cadascun dels meus pasos... Deixar de sentir la teva presència a cada cantonada per girar-me i veure que no hi ets...

Explica'm com deixar de sentir això que sento per tu avui i ara. Potser les teves paraules em convencen i et borro permanentment de dins meu.

O, simplement deixa'm que somii cada dia que arribarà un dia que deixaré de somiar-te perquè seràs una realitat. Sigui com sigui, és meravellós tenir-te a dins meu i desitjar-te d'amagat. Les meves nits són molt més dolces quan visites els meus somnis.

Em reconec, m'accepto aquí i ara.

Només vull relaxar la ment, deixar d'escoltar-la, deixar-la en l'oblit i poder ser jo. A vegades se m'oblida ser jo i em deixo portar per les energies, les pors i el dia a dia de tot el que em rodeja. M'oblido de que jo no sóc el que era i de que jo no estic feta per ser mediocrament feliç.

Per mi la felicitat és quan visc des de l'amor, la plenitud i la honestedat més pura de la meva ànima. Sóc feliç quan ballo, beso, parlo, abraço i estimo des del cor sense imposicions ni pors. Sóc feliç quan em respecto i trio amb amor les persones que m'acompanyaran aquí i ara a fer el meu camí. Sóc feliç quan em miro al mirall i em reconec amb les alegries i les neures.

I et reconec Charo, Charito...

Reconec la teva bellesa interior, la teva visió positiva de la vida, el teu amor pur i incondicional, la teva lleialtat i les teves pors, les teves inseguretats...

Reconec cada llàgrima: de dolor, d'emoció, de ràbia, d'impotència, de desesperació, de desconsol..

Reconec cada somriure: d'alegría, d'amor, de verganoya, de silenci, de benestar, de goig, de satisfacció, d'orgull, de nervis...

I amb cada una de les teves emocions disfruto dia a dia, entenent-les, gaudint-les i compartint-les amb mi mateixa en solitud...

Avui i ara em reconec, i  no necessito cap més reconeixement que el de la meva mirada fixa en els meus ulls al mirall acompanyada del bell somriure que em caracteritza...