20 mar. 2012

Viatge en tàndem

Tinc la necessitat de donar-te les gràcies, per reconeixem entre la multitud, per obrir-me pas a tu, sense pressionar-me i respectant-me. Donar-te les gràcies per trobar-te, per adonar-me’n per fi de que ets tu. Necessito dir-te amb paraules, ja que amb el meu amor t’ho dic cada dia, que sóc feliç al teu costat. Has vingut al meu rescat en el millor moment, just quan més et necessitava i sense saber-ho. Creies que jo era per salvar-te però en realitat ets tu per salvar-me o simplement som per compartir aquesta salvació. Per viatjar en tàndem i anar canviant de posició quan més ho necessitem. Avui tires tu, demà al defallir-te les forces, ho faré jo i així... És molt estrany el que sento per tu. Sento que t’estimo, que t’he estimat sempre, malgrat fa escassos mesos que ens coneixem aquí i ara. Sento que ets part de mi, sento que som un fluir la una en l’altra i agafar-te de la mà i abraçar-te és el més senzill que he fet mai. A vegades t’abraço per protegir-te, per tu donaria tot el que fes falta (que estrany) i a vegades t’abraço per sentir-me forta, protegida, resguardada... Ho ets tot i em sento tan connectada a la teva energia, a la teva vida i al teu món, que sense adonar-nos tot s’ajunta i tot recobra un únic sentit: el nostre.

No hay comentarios:

Publicar un comentario