Mirall

Em miro al mirall i el meu reflexa és borrós, és al matí, crec que estic adormida i intento obrir-los però continuo veient-me borrosa. Em netejo la cara i me l’eixugo amb la tovallola però no m’hi veig bé. No entenc què passa, ni el mirall està brut, ni tinc lleganyes als ulls i la llum està encesa. La Rumba em mossega els dits dels peus, la miro i la veig perfecte. No tinc cap problema a la vista. El problema sóc jo. No aconsegueixo veure’m nítida al mirall del lavabo i de fet, a cap mirall. Ahir, al entrar a casa, un dels miralls de l’habitació va trencar-se en mil trossos, just el mirall amb el que més em mirava (de lluny) per veure com em quedava la roba. Aquell mirall que portava el missatge de “sóc amor” escrit amb un post-it, que em recordava quant és d’important l’amor pels éssers humans… Ara ja no hi és, ni el mirall, ni el missatge, ni ell, ni jo… El mirall trencat simbolitza com està la meva ànima, trencada. En part perquè va marxar i allò especial al que m’aferrava amb ungles i dents ja no hi és, en part perquè estic dolguda, confusa i decepcionada amb mi mateixa. L’estimava molt però em vaig cansar d’estimar. Sempre he estimat als altres, els he valorat, els he preuat i els he entregat tot de mí. Fins a sentir-me extasiada, fosa, destrossada i morta. M’he cansat d’estimar els demés, de regalar-los la meva vida i el meu amor, sense regalar-me res a mi mateixa. Ho he donat sempre tot pels demés i ara, la meva nena petita reclama la meva atenció. Em reclama amor, em reclama, emoció, estimació, orgull... Em demana tot el que no li he donat mai. Amb 28 anys, la nena petita que hi ha dins meu ha dit: prou!! I estic abatuda, dolguda, desmotivada, ferida... Estic trista, sensible, enfonsada... Ni tan sols sóc capaç de reconèixer el meu reflex en el mirall. No em vull veure i no m’hi veig...

Què m’ha passat? Què he fet durant tant de temps? 5 relacions fallides, 8 anys de la meva vida aprox. Estimant a unes persones que han sigut companys de viatge al llarg del meu camí vivencial en el terreny sentimental. Una darrera altra, sense marge, sense respirar, sense mirar-me al mirall i preguntar-me a mi mateixa com estic, què vull i què necessito. Sempre m’ha envaït la por de descobrir què sento, de sentir-me a mi mateixa parlar, expressar les meves pors més internes i íntimes. Ho he provat tot, noi bons, nois rebels, nois guapos, nois feliços, nois actius, nois esportistes, nois simpàtics, nois sexuals, nois acomodats... Cap m’ha emplenat perquè, què et pot arribar a satisfer si no saps què sents quan estàs satisfeta? Ningú pot ajudar-me a ser feliç si no sóc feliç vivint amb mi. I ara, sola a casa, vora la llum del seu televisor, estic vivint els pitjors moments de la solitud, m’estic escoltant, les ferides s’obren i surt tot el que estava amagat sota la superfície...

Em sento sola, em sento poc estimada i valorada, sento que no em permeto estar trista, sento que no em permeto trobar-lo a faltar i patir, sento que no em dediquen temps, sento que no tinc el meu espai, sento que no me mimo, sento que no cuido la meva felicitat. Necessito estar sola amb mi mateixa. Abandonar-ho tot, fugir de tothom per tenir un moment bonic amb mi, un viatge privat, una desconnexió, una carícia, seguida de mimos, seguits de sopars sota la lluna plena, passejos tranquils vora la riba del mar... Necessito sentir com la meva mà acaricia lentament l’altra, mentre es fonen en un suau i lent massatge que recorre tot el meu cos. Necessito enamorar-me de mi mateixa i creure-m’ho sense haver de demostrar coses que la meva nena petita no es creu. Deixar de viure pels demés i començar la millor relació del món, la més maca i la més sana, una relació amb mi mateixa... Potser llavors, seré capaç de recuperar el meu reflexe, somriure i no necessitar més post-it per recordar-me quant d’important sóc jo per mi mateixa.